DIES DE BICICLETA
- Albert Maixé Valls
- 3 ene 2018
- 5 Min. de lectura

El meu nom és Albert Maixé i fa menys d’una setmana que he fet 30 anys. A poques hores d’encetar el 2018, faig balanç del meu caminar durant els 11 mesos que precedeixen l’actual. Enguany, però, comparteixo aquest bell i vell costum amb tots vosaltres, companys de dèries i pedalades.
Mi nombre es Albert Maxé y hace menos de una semana que he hecho 30 años. A pocas horas de iniciar el 2018, hago balance de mi caminar durante los 11 meses que preceden la actual. Este año, sin embargo, comparto este bello y viejo costumbre con todos vosotros, compañeros de manías y pedaladas.

Per als que no em coneixeu, faig 1m 83 cm i el meu pes oscil·la entre els 71 i 72 kg, però durant molt de temps gairebé el vaig duplicar. Com és obvi, amb 137 kg la teva autoimatge no pot ser positiva i l’efecte que produeixals altres tampoc.
Para los que no me conocéis, hago 1m 83 cm y mi peso oscila entre los 71 y 72 kg, pero durante mucho tiempo casi el di duplicar. Como es obvio, con 137 kg tu autoimagen no puede ser positiva y el efecto que produce a los otros tampoco.
A aquest volum corporal acompanyava una barba llarga, ulleres i abundoses rastes que deixaven pocs centímetres de pell al descobert. El reguitzell d’hàbits pocs saludables em mantenien en una mena de letargia que endormiscava qualsevol estímul vingut de l’exterior i, també, de la meva pròpia consciència.
A este volumen corporal acompañaba una barba larga, gafas y abundantes rastas que dejaban pocos centímetros de piel al descubierto. La retahíla de hábitos pocos saludables me mantenían en una especie de letargo que adormilado cualquier estímulo venido del exterior y, también, de mi propia conciencia.
La circumstància que em va portar fins a l’estat descrit va venir en forma d’accident laboral.Només tenia 20 anys, però aquest fet va posar en escat i mat la meva vida i la incertesa de perdre el braç dret va ser una amenaça durant dos anys i dotzenes d’operacions. Mai no vaig poder estrenar la Harley que acabava d’adquirir. M’havien prohibit qualsevol activitat que impliqués risc de fractura de l’húmer, que 48 mesos després de lluitar amb ungles i dents per conservar, encara es mostrava escurçat i debilitat. “Una bona pròtesis és infinitament millor que un braç que fa nosa i no pots controlar.” afirmaven aquells que veien en la meva extremitat un penjoll inútil.
La circunstancia de que me llevó hasta el estado descrito vino en forma de accidente laboral. Solo tenía 20 años, pero este hecho puso en lija y mate mi vida y la incertidumbre de perder el brazo derecho fue una amenaza durante dos años y docenas de operaciones. Nunca pude estrenar la Harley que acababa de adquirir. Me habían prohibido cualquier actividad que implicara riesgo de fractura del húmero, que 48 meses después de luchar con uñas y dientes para conservar, aunque se mostraba acortado y debilidad. "Una buena prótesis es infinitamente mejor que un brazo que estorba y no puedes controlar." Afirmaban aquellos que veían en mi extremidad un colgante inútil.
La família de la que, aleshores, era la meva parella també va concloure que no era un bon partit i ella va cedir a les pressions... Una nosa, vet-t’ho-aquí. Així em sentia sovint. Desorientat, perdut.
La familia de la que, entonces, era mi pareja también concluyó que no era un buen partido y ella cedió a las presiones ... Un fastidio, ahí-te-aquí. Así me sentía a menudo. Desorientado, perdido.
Avui fa dos anys vaig decidir deixar de lamentar la meva mala sort i posar-me en marxa. La recuperació del braç havia estat prou exitosa, però la del meu potencial com a persona no estava a les mans de metges ni rehabilitadors.Aquesta depenia de mi, únicament.
Va ser una decisió ferma després de sentir que anava camí de caure en un forat de difícil sortida. Vaig fer un llistat de deures i reptes i vaig projectar un futur compromès. Si bé no podia tenir control sobre els fets que la vida em presentaria com inevitables podia, sense cap mena de dubte, enfrontar-los amb una actitud diferent.
Hoy hace dos años decidí dejar de lamentar mi mala suerte y ponerme en marcha. La recuperación del brazo había sido bastante exitosa, pero la de mi potencial como persona no estaba en manos de médicos ni rehabilitadors.Aquesta dependía de mí, únicamente.
Funa decisión firme después de sentir que iba camino de caer en un agujero de difícil salida. Hice un listado de deberes y retos y proyecté un futuro comprometido. Si bien no podía tener control sobre los hechos que la vida me presentaría como inevitables podía, sin lugar a dudas, enfrentarlos con una actitud diferente
Recordo el ritual de tallar-me les rastes en família, demanant que fossin partícips del meu camí de renovació. Una renovació de dins cap a fora i de fora cap a dins. El primer objectiu era posar-me en forma, calia baixar pes i una alimentació saludable, lligada a un exercici regular, era un plantejament inajornable.
La bici va aparèixer en el meu horitzó com el vehicle a emprar per tal de fer el recorregut. Llavors, però, no podia preveure tot el que el ciclisme aportaria a la meva vida! Molts quilòmetres recorreguts, en el darrer any 20.002! 820h de pedalades i 210.000 m positius! De fons, innumerables paisatges incendiats per les postes de sol o les albades, centenars d’encontres, nous amics, complicitats; moments únics de consciència plena.
Recuerdo el ritual de cortarme las rastas en familia, pidiendo que fueran partícipes de mi camino de renovación. Una renovación de dentro hacia fuera y de fuera hacia dentro. El primer objetivo era ponerme en forma, había que bajar peso y una alimentación saludable, ligada a un ejercicio regular, era un planteamiento inaplazable.
La bici apareció en mi horizonte como el vehículo a emplear para hacer el recorrido. Entonces, sin embargo, no podía prever todo lo que el ciclismo aportaría en mi vida! Muchos kilómetros recorridos, en el último año 20.002! 820h de pedaladas y 210.000 m positivos! De fondo, innumerables paisajes incendiados por las puestas de sol o los amaneceres, cientos de encuentros, nuevos amigos, complicidades; momentos únicos de conciencia plena.
Tot va anar canviant a poc a poc al començament però, a mesura que guanyava confiança i observava els primers resultats, amb més rapidesa s’obrava el miracle. El meu cos es va anar posant en forma i afinant, l’alimentació va ser un exercici d’autocontrol i aprenentatge. Calia informar-se bé, perseverar, educar.
Ara miro la meva bicicleta i reconec en ella una bona companya de fatigues! Ella ha estat testimoni mut de la meva metamorfosi que, com no podia ser d’una altra manera, ha portat implícit patiment i renúncia, però també ha fet emergir la meva millor versió.
Todo fue cambiando poco a poco al principio pero, a medida que ganaba confianza y observaba los primeros resultados, con más rapidez se obraba el milagro. Mi cuerpo se fue poniendo en forma y afinando, la alimentación fue un ejercicio de autocontrol y aprendizaje. Había que informarse bien, perseverar, educar.
Ahora miro mi bicicleta y reconozco en ella una buena compañera de fatigas! Ella ha sido testigo mudo de mi metamorfosis que, como no podía ser de otra manera, ha llevado implícito sufrimiento y renuncia, pero también ha hecho emerger mi mejor versión
Comentários